Els plàstics termostables son aquells que nomes son tous o plàstics al escalfar-se per primera vegada. Desprès de ser refredats no poden recuperar-se per transformacions posteriors i son infusibles i insolubles.
BAQUELITA: Va ser el primer plàstic que es va fabricar artificialment a partir de productes químics, resisteix la calor sense estovar-se, però fins a una certa temperatura.
MELAMINA: Es un polímer incolor,que es pot tenyir amb pigments de color. Es mes dura que la baquelita,no te sabor ni olor i es bon aïllant tèrmic i elèctric.
POLIESTER: Te forma de resina i ha de barrejar-se amb un producte anomenat enduridor. Solidifica i forma un plàstic, rígid, dur i fràgil.
Els termoplàstics son un tipus de plàstics que a temperatura ambient son rígids, que en augmentar la temperatura es tornen tous i mal·leables. de manera que son modelables.
La major part d’aquests plàstic s’obtenen del petroli i dels seus derivats.
Estan constituïts de polímers orgànics formats per molècules grans i petites, organitzats linealment de manera dèbil.
Els polímers son macromolècules formades per la unió de molècules mes petites anomenades monòmers.
En general, són fràgils i flexibles. Però cadascun dels termoplàstics presenten les seves propietats.
Tipus:
PVC o Clorur de polivinil: es una resina sintètica obtinguda per polimerització de clorur de vinil. Algunes característiques del PVC son: que es molt dur i resistent, impermeable de baixa tenacitat i també resistent als àcids. Alguns dels seus usos son les canonades, soles de sabates, guants etc.
PS o Poliestirè: es un plàstic fràgil, que és fàcil de pintar i té bona resistència mecànica, és a dir, que resistent als cops. El principal inconvenient del porexpan es la seva baixa resistència a les altes temperatures. Hi ha dos tipus de poliestirè, l’expedit o porexpan i el poliestirè dur. El poliester dur es transparent, pigmentable i rígid, es troba els embalatges i embolcalls de productes alimentaris. El porexpan es esponjós i lleuger, s’empra en embalatges, envasaments, aïllants tèrmics i acústics.
PE o Polietilè: es el polímer mes químicament mes simple i un dels mes emprats i barats. Hi ha de dos tipus el de alta densitat PEAD i de baixa densitat PEBD. PEAD son rígids, transparents i resistents, s’utilitza en la fabricació de joguines,ampolles i mes coses. PEBD es tou, lleuger i transparent, s’utilitza en la fabricació de plats, bosses, gots etc.
Tefló o politetrafluoroetilè: es un polímer similar al polietilè, on els àtoms d’hidrogen estan substituïts per fluor. El tefló es el material amb mes baix coeficient de fregament que es coneix, tambe es impermeable, incombustible, resistent al calor i a productes quimics, tambe es antiadherent. S’utilitza en pintures, en revestiments d’avions cohets i naus espacials, també en mànecs de paelles i superfícies de plaques de cocció.
Cel·lofana: es un termoplàstic transparent i en algunes ocasions te color , es flexible i resistent. També es bastant brillant i adherent. S’utilitza en embalatges, embasaments i empaquetatges.
Polipropilè: es un termoplàstic pràcticament cristal·lí, que s’obté de la polimerització del propè. Te una gran resistència contra diversos dissolvents químics, àlcalis i àcids. Es fa servir en una amplia varietat d’aplicacions que inclouen tot tipus d’embalatges per aliments, teixits, pel·lícules transparentsetc.
Aquest video ens parla de com es fabriquen les boses de plàstic
Hem fet un treball sobre l'estudi de flexió i comressió del ciment
Proces d'elaboració:
1er: fer l'encofrat de fusta
2on: fer les mescles de ciment i sorra. les mescles eren de diferents cuantitats de ciment i sorra,
A1: Compost per un 25% de ciment i un 75% de sorra. A1A: Compost per un 25% de ciment i un 75% de sorra mes un reforç de ferro al mig.
A2: Compost per un 50% de ciment i un 50% de sorra. A2A: Compost per un 50% de ciment i un 50% de sorra mes un reforç de ferro al mig.
A3: Compost per un 75% de ciment i un 25% de sorra. A3A: Compost per un 75% de ciment i un 25% de sorra mes un reforç de ferro al mig. Desptes vam fer les proves de compressió, vam posar les vigues en mig de dues taules i vam penjar una garrafa d'aigua, que l'anavem omplint mica a mica, fins arribar als buit litres, vam observar que totes les vigues menys una que era la A1 van aguantar sense problemes el pes de la garrafa. Despres vam sommetre les vigues a proves de flexió, i vam observar que les vigues armades aguantaven bastant avans de trencarse, pero les que no estaven armades es trencaven al minim de força feta. En conclusió les millors mescles de vigues son les A3A que va ser l'unica que no es va trencar.